La ràbia el consumeix. L'he vist. Després d'uns dies de descans, sense televisió, sense mitjans de comunicació bomberdejant a tort i a dret. Res. Descans. Pensant en un mateix. Vivint. Menjant. Dormint. Ara un bany al mar, ara un gelat, ara un petó sota un sol cremant.
I, després, després de tots aquests instants màgics, després de 36 hores absolutes de calma, després... ràbia. La mateixa, la inherent al cos, la descontrolada.
No puc fer res per a ell. Cap paraula de consol, cap mirada, cap apat preparat amb amor, cap petó apassionat, cap lectura, ni poema, ni escrit, ni cançó. RES.
Ell ràbia.
Jo impotència.
Al llit, ja sols. Els llançols respiren silenci. El soroll del carrer. Els crits. Els crits del passat han retornat avui.
Ell ràbia.
Jo impotència.
Abaraço el buit de la soledat, no vull abaraçar el que no puc consolar. No puc. Recriminació personal.
Demà hi haurà la mateixa ràbia, la mateixa.
Demà m'esoforçaré per ser més útil. Ser d'ajuda.
Però sé el que tinc
el que resta dins meu
el valor d'un únic tresor
l'amor,
amor per ell
i amor per mi mateixa, només estimant podre reconstruir. Refer. Ajudar. Ser per no deixar de ser.
algú em necessita.
La ràbia d'ell
La meva impotència.
bona nit.
