Res del que em demana em sembla bé. M’avorreix immensament tot. Em fastigueja haver de dir-li que si. No excepto ser menys només pel sol fet de que ell ho vulgui.
Podem dir que sense ser un maltracte directa, la sensació paulativa que s’ha anat creant dins meu, ha format un sentiment d’odi. Odi per la seva supèrbia, odi per la forma com parla, per com es relaciona. Un odi constant, lineal, que s’enfila.
La seva capacitat de demanar qualsevol cosa que li passa pel cap sense, realment demanar, senzillament les peticions són imperatives, no existeix el per favor, ni el gràcies, mai té en compte l’hora en que vol posseïr qualsevol frivolitat, o l’hora en que ell vol que ho facis. Mai cap paraula de gratitud, però tampoc mai cap paraula mal sonant. Només un to en la comanda que fa sentir-se menyspreat. I cada dia una mica més. Una mica més.
Així és com m’ha acabat fen sentir. Amb un odi absolut i persistent.
Em pregunto quantes llàgrimes sortirien dels meus ulls si ell moris. Quanta pena sentiria. Quanta hipocresia evocaria. És trist arribar a pensar d’aquesta manera. Però és la resposta viceral a un menyspreu d'anys, d'un menyspreu diari, a la humiliació silenciosa, a l'exposició al ridícul, a l'exhibició del poder davant els altres.
I aquesta vegada no és sexual, o potser si, perquè és un masclista manipulador, real, absolut. Ho sé. Per les respostes, per les preguntes, pel posat, per la indumentària, pels gestos, pels acudits, per la forma de caminar. Ho sé. És un masclista.
