vespre

He anat al parc. No plovia. No m'ha passat res especial, però m'ha agradat observar la gent.

Podem dir que no ha estat un dimecres amb sorpresa, però de fet, segons com ho penso, si ho ha estat:

Hi havia una noia que passeijava sola, anava distreta i de sobte un noi l'ha abraçat per darrera, ella s'ha girat de cop i sense dubtar, s'han besat. Ha estat un bes llarg, profund, apassionat. No els podia treure els ulls de sobre. Els he mirat fins que s'han deixat de besar, i aleshores ha vingut el més bonic: s'han quedat mirant, com reconeixent altre vegada els seus rostres, les traces, el perfil, la llum dels ulls. S'han mirat i han somrigut, ell li ha passat el dit pels llavis, ella li ha besat el dit. S'han fos amb una abraçada. 

Ha estat molt bonic. Al final em sabia greu estar mirant-los tant atenta, semblava que m'estigués ficant en la seva intimitat, així que he girat cua i m'he allunyat. M'hagués tornat a girar per veure com continuaven, però he preferit continuar caminant.

He recordat un dia que un noi va parar amb la motocicleta davant meu, es va treure el casc i em va mirar, jo no sabia qui era, pensava que ell s'estava equivocant de noia, em va fer un gest per demanar-me que l'esperés. No sé perquè em vaig quedar quieta. Va aparcar la moto i es va acostar, em va mirar altre vegada, jo no sabia què dir, ell si, ell em va dir que tenia els ulls més bonics que havia vist mai i que volia recordar-los per poder pintar-los. Encara ara, estic sorpresa d'aquell instant. 

He fabulat tantes vegades amb aquell noi. M'he imaginat de tot i més. Potser ara no ve al cas, però en certa manera em va fer sentir important, i jo, mai li he pogut dir. Fins i tot l'he imaginat fent-me l'amor, estimant-me. Segons com sento que l'enyoro.

Ara estic sola a casa i penso en aquests moments del dia. No ha estat un mal dia, de fet, tenia la meva pròpia companyia. Estrany?NO!! m'agrada estar sola.

tot i així he enyorat el noi, aquell, el que t'estima i estimes, i ja està... i potser una part d'aquesta joventut.

dimecres sorpresa

Avui m’he aixecat animada!! L’equador de la setmana. Improvisaré tot el dia. No sé què faré per dinar, on aniré. Estaré sola, vull estar sola. M’agrada estar sola. Avui és un bon dia per passejar amb mi, per escolar-me, dinar, i prendre alguna cosa que m’agradi molt, potser un petit caprici.

Ara no és bona hora per escriure. Però estic esmorzant, i comparteixo aquest moment amb l’escriptura.

M’agradaria que em passés alguna cosa xula. Una anècdota divertida, que m’animi. Hauria d’anar a un parc. No hi vaig mai, les persones que passegen per un parc deuen ser persones que tenen temps, o tenen nens i els treuen a que els toqui l’aire, parelles enamorades, vellets que passen les hores, amos i gossos, gent de pas que té pressa i no té consciència ni que està travessant un parc ple d’arbres i ocells. Avui potser passejaré per un parc. Tot i que avui plou, i potser tota aquesta fauna que jo vull observar no estaran avui al parc. Potser millor, així potser veig alguna cosa diferent. Alguna cosa que m’arranqui un somriure. Un petit gest, un instant.

Ja veurem.