Avui és dilluns. Ahir era diumenge. Hi ha dies que no puc moure fitxa. Hi ha dies que el meu cap està tan ple que no sap vessar a través dels meus dits.
una imatge em trenca, m'efonsa, em deprimeix tant que arribo a tocar el fons del pou. El fons del pou és un gran mur. Un mur on m'estrello, impacto, em fonc, em moro. Suicici. és així. el món em fa mal, la vida em dol, el mal dels altres m'estreny com una daga el coll. Sento que no ho puc suportar. I... penso, penso... i al final em sento tan feble que vull fugir. Fugir del tot. Suicici.
Un dia escrivia sobre aquest tema de morir-me. Em sembla absurd voler-me treure la vida. Però quan l'ànima pateix tant no li trobo altre solució. No hi ha un iboprofeno per frenar aquest dolor tant intrínsec. No hi ha res. o potser si. hi ha el temps, el pas del temps, el lent pas del temps, l'espera, la desesperada agulla del rellotge que no avança, el tic tac, l'agonia de voler arribar al punt on tot acaba, on tot torna a compençar. Hi passes una vegada, saps que té sortida, i saps que arribaràs al final. Però quan tornes a ser en aquest instant dolorós, tens l'opció de posar fi, o saber esperar. Jo espero. Un dia, unes hores, uns mesos, una setmana, no ho saps mai.
Recordo el dia que l'alegria treu el cap. I de cop i volta, com si res, tot torna a valer la pena.
Estimo la vida. M'engoixa la misèria i el dolor. només és això. Només. NO MÉS. i no em sembla poc.
La vida...que complicada ens la fem, jo penso que s'ha de lluitar, a mi també m'afecta aquest món en què vivim i he patit, però de cada batalla que lliuro amb mi mateix en surto reforçat, sempre he pensat que són estats mentals, la ment és molt poderosa. Respecte al món que ens envolta intento posar el meu gra de sorra actuant de la manera que jo considero justa, respectant i estimant a la gent, ajudant quan faci falta, això m'ajuda. Sé que és complicat, però abandonar no val la pena, ens hem d'ajudar entre nosaltres.
ResponElimina