Dimarts després de revetlla

Quina és la màgia de la nit d’ahir. Hi vaig pensar. Vaig posar sobre el palmell de la mà el somni d’una nit d’estiu. Potser ja no tinc edat per aquest somni. O potser si.

Observo els dits i poc a poc vaig sentint els teus, es mouen per la meva esquena, com suaus gotes d’aigua càlida, llisquen, s’endinsen. Un petit pessigolleig em recórrer el coll i em baixa cap a l’estómac fins fer-me tancar els ulls i escoltar com batega el cor. M’absorbeix el desig de posseir.

Ets tu altra vegada. Tu. El somni d’una nit d’estiu.

Aquella boca melosa, humida, busca els meus llavis cecs, cecs per l'expectació que sento a dins, pel que pot passar, per la transcendència que sé pot causar. És la primera vegada que el meu cos demana alguna cosa, que necessita d’un altre cos. L’oposat. El mascle. Torno a sentir aquella excitació que provoca un primer instant; n’hi haurà més, però en el somni d’una nit d’estiu, aquest instant ple de desig esdevé el primer.

Record.

Un banc en mig d’un parc. La nit densa, els petards s’escolten, ara ja molt espaiats, s’olora la pólvora. Dos joves asseguts, un al costat de l’atre, les mans es toquen.

Silenci.

Aquest silenci és el que sento ara quan penso en el somni d’una nit d’estiu. Aquell instant que ningú diu res, només el desig que un dels dos faci un pas.

El pas.

Aquest moviment únic que fa que després tot canviï. Avui també sento aquest gest com el gran salt, el canvi, el punt d’inflexió; en aquest punt ja no hi ha opció de mirar enrere; potser hi haurà un penediment, penediment del que hagués estat sense ell.  A partir d’aquest instant tot es fa record, nostàlgia, somnis inacabats, somnis sense rumb.

El rumb.

Visc dins el meu propi camí. Un rumb que no sé si he elegit, un rumb que imagino és un altre. A la meva mà hi ha hagut un destí i un somni. La pròpia inconsciència em va guiar. Em miro la mà. Què vaig tenir? Com vaig elegir? quina part de mi va dominar per prendre la decisió? Masses preguntes i massa tard.

La mà.

I saber que he tingut a la mà el somni d’una nit d’estiu. L’he viscut sense saber-ho. I ara, només tinc el lleuger record, fins i tot un lleuger oblit.

Visc somiant el somni d’una nit d’estiu.

Dimarts de preguntes

I camino pel passadís amb el cap cot, no vull trobar-me cap mirada, no vull sentir res. M’abstrec. I no obstant, els sento. Sento veus que parlen del meu cap cot. Sento veus que descriure’n la meva mirada. Penso. Com saben de la meva mirada si tinc el cap cot? Que creuen que passa pel meu cap si no els mostro res del que tinc? Ni gestos, ni cares, ni mirades. No em mostro. Camino pel passadís, evito saludar, evito fins i tot contestar.

Avui sóc una ànima desvestida rondant per camins plens de gent. Però no sóc una ànima en pena. No. Això és el que ells pensen, el que jo vull que pensin. El meu posat manipula els seus pensaments.

És un bon canvi. Ho sé. Marxo. I em sento feliç.

Dimarts de preguntes no contestades, però de certeses ben encaminades.

Cap cot, caminar, i un dia menys per estar on no vull estar.

Dimarts després de festius.

La ràbia el consumeix. L'he vist. Després d'uns dies de descans, sense televisió, sense mitjans de comunicació bomberdejant a tort i a dret. Res. Descans. Pensant en un mateix. Vivint. Menjant. Dormint. Ara un bany al mar, ara un gelat, ara un petó sota un sol cremant.

I, després, després de tots aquests instants màgics, després de 36 hores absolutes de calma, després... ràbia. La mateixa, la inherent al cos, la descontrolada.

No puc fer res per a ell. Cap paraula de consol, cap mirada, cap apat preparat amb amor, cap petó apassionat, cap lectura, ni poema, ni escrit, ni cançó. RES.

Ell ràbia.

Jo impotència.

Al llit, ja sols. Els llançols respiren silenci. El soroll del carrer. Els crits. Els crits del passat han retornat avui. 

Ell ràbia.

Jo impotència.

Abaraço el buit de la soledat, no vull abaraçar el que no puc consolar. No puc. Recriminació personal. 

Demà hi haurà la mateixa ràbia, la mateixa. 

Demà m'esoforçaré per ser més útil. Ser d'ajuda. 

Però sé el que tinc

el que resta dins meu

el valor d'un únic tresor

l'amor, 

amor  per ell

i amor per mi mateixa, només estimant podre reconstruir. Refer. Ajudar. Ser per no deixar de ser.

algú em necessita. 

La ràbia d'ell

La meva impotència.

bona nit.

nit de caos... dimarts

No escric. Masses coses al cap. Masses misèries. Masses ganes de provocar un sisme. No escric. NO! Escric molt. Escric massa. El meu pensament té forma de ploma i dibuixa a l'aire allò que vol expressar.

Avui ha estat un dia, un dia més, o menys, segons com es mirir.

avui volia explicar l'ansia que sento dins meu, el neguit, el silenci que crida i em pertorba. No puc.
avui no puc
demà tampoc

escriure el vòmit del pensament és sa. Però no deixa de ser un símptoma de la gravetat del èsser. una expressió profunda de l'interior que vol sortir. Com si esitugués empresonat, sagrestat, com si fer o dir el que hi ha dins fos l'expressió del què mai a de fer l'home.

Escric, al costat ma filla, a l'altre el meu home, al llit un altre fill, un crit, una demanda....

només atenc a les ganes d'anar al llit.

bona nit.

caos.

dimecres de gotes seques

Somio. Amb tu. Amb mi. Amb ell. Amb nosaltres. Somio per no estar vivint la meva realitat. Somio per viure un món apassionat. Somio per estar lluny. Somio per sentir-me viva.

Avui només he somiat. No recordo res del que ha passat. No recordo res del què m'han explicat, he fet, he dit, he menjat.

I caminava pel carrer i no m'he adonat per on caminava fins que he vist al terra l'impacte, la senyal de la pluja. Gotes humides caigudes dels cel. Gotes que m'arriben tard. Gotes que les sento seques per no haver-me mullat. 

Estic el llit. Sento els trons. No sento la pluja. Avui el visc en un món que plou sense aigua, visc sense consciència, somio sense besar-te. 

No són desproposits. Són dies que passen coses i em sento absent, lluny. Passen coses mentre visc somiant. 

Avui dormiré i el món girarà mentre continuï somiant.

Espero.

dilluns desesperat

Avui és dilluns. Ahir era diumenge. Hi ha dies que no puc moure fitxa. Hi ha dies que el meu cap està tan ple que no sap vessar a través dels meus dits.
una imatge em trenca, m'efonsa, em deprimeix tant que arribo a tocar el fons del pou. El fons del pou és un gran mur. Un mur on m'estrello, impacto, em fonc, em moro. Suicici. és així. el món em fa mal, la vida em dol, el mal dels altres m'estreny com una daga el coll. Sento que no ho puc suportar. I... penso, penso... i al final em sento tan feble que vull fugir. Fugir del tot. Suicici.

Un dia escrivia sobre aquest tema de morir-me. Em sembla absurd voler-me treure la vida. Però quan l'ànima pateix tant no li trobo altre solució. No hi ha un iboprofeno per frenar aquest dolor tant intrínsec. No hi ha res. o potser si. hi ha el temps, el pas del temps, el lent pas del temps, l'espera, la desesperada agulla del rellotge que no avança, el tic tac, l'agonia de voler arribar al punt on tot acaba, on tot torna a compençar. Hi passes una vegada, saps que té sortida, i saps que arribaràs al final. Però quan tornes a ser en aquest instant dolorós, tens l'opció de posar fi, o saber esperar. Jo espero. Un dia, unes hores, uns mesos, una setmana, no ho saps mai. 

Recordo el dia que l'alegria treu el cap. I de cop i volta, com si res, tot torna a valer la pena.

Estimo la vida. M'engoixa la misèria i el dolor. només és això. Només. NO MÉS. i no em sembla poc. 

dissabte és dissabte ...

Dissabte és dissabte i es fa dissabte, també, amb els pensaments. No sempre és possible, però per poc que puc, aquí estic, centrifugant la porqueria de la setmana.

Avui mentre passejava per la Barceloneta, bé, caminava, havia anat a fer un encàrrec, doncs això, mentre estava en aquesta zona tan truística de Barcelona i veia tota aquesta fauna que arriba a la ciutat a descobrir .... el que ells volen descobrir, doncs bé, altre vegada, i és que m'enredo soleta. Com escrivia, he observat les persones,  i he pensat, que curiós, totes elles tenen una mare, han hagut de sortir d'alguna manera d'una pantxa. Cruiós que tothom tingui una mare darrera aquell aspecte que mostren. I quan dic tenir mare, em refereixo viva o morta, el fet de que han hagut de passar per una mare. El meu pensament és més senzill que voler anar a la idosincràcia de cadascún d'ells. Per mi, el curiós és que tots haguem estat dins una panxa. Ho sé, un pensament obvi, però quan estava mirant la gent, amb les seves excentricitats, peculiaritats, somriures, vestimentes... m'he adonat que tots tenim un origen, real i no gaire llunyà. 

Observava i intentava veure les mares de tothom. I, encara que això sembli impossible, aquest pensament m'ha fet fer dissabte de pensaments. M'he abstret de tot. He pogut oblidar-me del dia a dia per una estona. 

en fi... està clar que el meu fer dissabte no passa per fer la bugada ni anar a fer runner a primera hora.... tinc un altre estil, tot i que, la bugada, també l'he fet ;-)