I camino pel passadís amb el cap cot, no vull trobar-me cap mirada, no vull sentir res. M’abstrec. I no obstant, els sento. Sento veus que parlen del meu cap cot. Sento veus que descriure’n la meva mirada. Penso. Com saben de la meva mirada si tinc el cap cot? Que creuen que passa pel meu cap si no els mostro res del que tinc? Ni gestos, ni cares, ni mirades. No em mostro. Camino pel passadís, evito saludar, evito fins i tot contestar.
Avui sóc una ànima desvestida rondant per camins plens de gent. Però no sóc una ànima en pena. No. Això és el que ells pensen, el que jo vull que pensin. El meu posat manipula els seus pensaments.
És un bon canvi. Ho sé. Marxo. I em sento feliç.
Dimarts de preguntes no contestades, però de certeses ben encaminades.
Cap cot, caminar, i un dia menys per estar on no vull estar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada